Espirit d’autosuperació.

De l’article llegit en el Llevant, dia 6 d’octubre de 2012, pag. 30, de la castellonera (Vva. Castelló) Maria Jesús Navarro.

I ve al cas perquè a l’eixir amb els amics, en la bici de muntanya, estic entre dos aigües, o la cua del lleó en el grup A, o el cap del ratolí (hui és un dir) en el grup B, és a dir, en la principal, o en l’alterativa.

Va dedicat este escrit a tots els amics de la Penya i principalment als que som de la mateixa edat, entre 65 i 73 anys, que som: un servidor (Pepe Ferrando), Román Murillo, Juan Franco, Vicente Jesus Climent, Filiberto Franco, Jesús Gallego, Vicente Climent i Pepe Poveda.

I per a explicar la meua posició de seguir a empentes i rodolons a l’equip A (la ruta principal), prenc les paraules que encaixen en la meua forma de ser, fent-les meues, en l’article indicat.

NOTA: Aclarisc que María Jesús patix artritis reumatoide, i explica en l’article que acaba de fer un acte de superació fent 102 Km. De Madrid a Segòvia, corrent a peu.

I seguisc amb el que prenc per a mi, i crec extensible a tots els meus companys i especialment, com he dit, als de la meua mateixa edat, no sent literalment el que diu ella. Vaig a això:

“La superació o autosuperació, diu el diccionari, forma part de l’esperit de cada un de nosaltres, és la part del nostre interior que ens anima a no conformar-nos, a voler més i millor. En una certa forma, podem dir que és perfeccionar les habilitats que tenim desenrotllades, augmentar el nostre palmito d’oportunitats fins on vullguem fer-ho, fins a estar satisfets amb nosaltres mateixos”.

Dit açò, viure l’experiència de córrer xxx Kms., plans, muntanyosos, pedregosos, i seguir els companys, en el meu cas més jóvens. A vegades, amb el pas dels quilòmetres, passem del convenciment de poder seguir, als nervis d’entregar-nos, de l’enuig de seguir a la satisfacció de poder estar.

Les meues experiències són diverses, i cada una diferent. Cap és més important que una altra. Unes les acabaré en millors condicions que altres, però sempre amb un somriure. La meua teoria és, mentres puga, avant. La il·lusió i la voluntat d’estar pot moure muntanyes. Es podrà anar davant o darrere, però l’important és estar i arribar, disfrutar de cada quilòmetre, de tots els valents que ens disposem a prendre l’eixida, dels companys i als que ens encreuem i als que compartim alguns quilòmetres, amb els que canviem algunes paraules.

Cada eixida amb bici, una experiència nova, i no ens importa el fred o la calor, les pujades, la terra, les pedres, el fang, el sol, l’aire, i el nostre jo fa que prosseguim amb la nostra aventura.

Arribem a l’esmorzar, famolencs i assedegats, ens canviem alguna roba per una altra seca, esmorzem, i ens posem novament mà a l’obra per a arribar a casa. I ja quan arriba la recta final, ens llancem, “salve’s qui puga”, com per a demostrar-nos a nosaltres mateixos que seguim sencers. I ens sentim satisfets d’arribar i poder eixir la pròxima vegada.

I fi: Demane perdó a María Jesus Navarro, pel plagi. Servisca este per a donar publicitat al seu article i a la seua persona. I qui la conega, li faça arribar esta entrada al nostre Blog, que segur s’alegrarà.